ELS 6 ANYS CLAUS.

L'entrada d'aquesta setmana anirà relacionada amb tot allò que abarca l'Educació Infantil, de la seva importància.

Per començar, deixaré clar que aquesta etapa es divideix en dos cicles. El primer va de 0 als 3 anys, destacant que aquesta no és gratuïta i el segon cicle va de 3 a 6 anys (aquest cicle totalment gratuït). L'etapa d'Educació Infantil és el començament per desenvolupar-se al llarg de la vida, així és una etapa molt important encara que hi ha molta gent que no ho considera així. De fet, aquesta etapa fou denominada com a ''pre-escolar'', li varen assignar un nom completament erroni ja que, segurament, no eren conscients de la seva importància. Són sis anys claus per a una vida i evidentment, per una bona educació. A continuació, penjaré un vídeo prou interessant:


Amb la LOGSE arribam a un 100% de possibilitats de l'escolarització de 3 a 6 anys. Amb la LOE, es volia potenciar l'escolarització de 0 a 3 anys, i així, s'estàn creant cada vegada més escoletes.No ens podem oblidar de la importància màxima del joc en aquesta etapa, jugar en aquesta etapa és aprendre i així té com a finalitat potenciar el desenvolupament.I, com diu Bruner(1984): ''van poder constatar qu el joc era molt més ric si es feia acompanyat i no en solitari, i sobretot en les nenes i els nens petits era molt més ric i prolongat en parelles que no pas en les nenes i els nens sols o en grups més amplis.Totes les activitats que es duen a terme en aquesta etapa són educadores, com per exemple, el menjar, els racons de les aules, etc.Com bé diu el llibre Aprendre i enssenyar a la primera infància d'Eulàlia Bassedas, Teresa Huguet, Isabel Solé, GRAÓ, 1996): '' Aquestes unitats estan presidides per objectius que persegueixen la finalitat general de fer avançar l'infant en un camí que porti cap a l'autonomia i cap a la configuració d'una autoimatge positiva''

'
http://www.flickr.com/photos/arguez/3153552772/


Cal esmentar també les tres àrees de coneixement a l'EI:

-Alumne, JO.

-Els altres, L'ENTORN.

-El LLENGUATGE, allò que porta a interactuar amb els altres. Llenguatge matemàtic, oral, escrit, musical, corporal, no verbal, tecnològic, artístic...
El ''jo'' s'ah de coneixer a si mateix per coneixer l'entorn i així, per comunicar-se utilitza el llenguatje. Sense un, no es podría dur a terme altre.
El desenvolupament de la creativitat manca al sistema educatiu. L'escola mata la creativitat. A l'educació infantil, el nen disposa d'un alt grau de creativitat, però, amb el tems va disminuint; per exemple, si se li demana a un nen de 4 anys que dibuixe un cavall, ho farà amb tota la ilusió. En canvi, si se li demana a un nen de 10 anys, per exemple, el nen respodrà: no sé dibuixar. Com bé diu Sir Ken Robinson : “Los niños arriesgan, improvisan, no tienen miedo a equivocarse; y no es que equivocarse sea igual a creatividad, pero sí está claro que no puedes innovar si no estás dispuesto a equivocarte, y los adultos penalizamos el error, lo estigmatizamos en la escuela y en la educación, y así es como los niños se alejan de sus capacidades creativas”. A continuació, un vídeo d'aquest educador britànic. És un vídeo quem'ha cridat l'atenció ja que és molt cert que fa referència amb la crítica que té aquesta professió i a més, ho combina amb un poc d'humor.


A part del joc, que és una de les principals situacions educatives, també ho són les rutines; que aquestes, sobretot al primer cicle, prenen un paper important per tal d'aconseguir el seu benestar. Rutines com el descans, el menjar, la netetja i els horaris com l'entrada i la sortida, entre altres. Les rutines li donen al nen seguretat. Les rutines es poden ensenyar a través del joc i les cançons com per exemple, cançons de bon dia. No ens podem oblidar del paper tan important que prenen les famílies, destaquem la importància que té la cooperació entre la família i l'escola.Per últim, esmentaré les diferents característiques d'aquesta etapa segons Isabel Solé, Teresa Huguet i Eulàlia Bassedas(2010) :

-Etapa de caracter voluntari-Necessitat d'una cooperació de les famílies.
-Entitat pròpia que la distingeixi de les altres etapes educatives.
-S'ha de potenciar l'autoestima com l'autoconcepte del nen.
-L'ensenyança ha de ser compartida.
-S’ha de dur a terme un aprenentatge significatiu i globalitzat.
-S’ha de potenciar l’atenció a la diversitat.
-Se li ha de donar molta importància a l’activitat lúdica.
-La importància de les rutines, com bé he dit anteriorment.

Respecte a l'avaluació, que es un tret molt important al sistema educatiu, com ja vaig argumentar a l'entrada anterior basada en l'avaluació; a l'educació infantil, també pren un paper important, ja que es pretén senyalar el gray en que es van alcançant les diferents capacitats i els seus processos de desenvolupament. S'analitzen aspectes com la motivació que existeix, l'activitat diaria, les estratègies de cada nen o nena, els errors que apareixen en la construcció de conceptes, el desenvolupament de les actituds, el temps que s'emplea i/o la utilització de diversos materials.

Aquesta entrada que abarca tot allò que té relació amb l'educació infantil, jo crec que ha sigut l'entrada que més m'ha motivat a l'hora de llegir articles o veure vídios, ja que tot allò que llegia o veia m'aclaraba certes duptes sobre aquest tema, tot i que les entrades anteriors, obviament, també.
Ja s'apropen les vacances de Nadal i és cert que vaig un poc fins dalt! Però aixó no lleva la meva motivació i el meu interés cap a l'assignatura i, cada vegada, encara que m'agradi un poc menys el tema, aprenc més i aixó, per jo, és la base de la meva motivació.

A continuació, deixaré penjat l'artefacte d'aquesta setmana.

Evaluar per aprendre.

Aquesta entrada anirà relacionada amb l'avaluació; és a dir, aquell concepte que la majoria de la gent té un significat erroni d'ell i el sol associar amb la nota de l'últim exàmen. Així l'experiència que tenim de l'avaluació és el llibre de text. El llibre de text és el referent.

Quan algú es pregunta per l'avaluació en si, primerament la relaciona amb un examen i l'examen amb la nota final que treu. Però cal dir que aixó no és aprenentatge, no és aprendre.

Cal treballar el procés; hi ha que transformar la manera de pensar, progressant. Així, com diu Zabala al llibre Cómo aprender y enseñar competencias: '' Evaluar competencias es evaluar procesos en la resolución de situaciones-problema''.

És difícil, però és possible transformar l'avaluació, ja que el procés d'avaluació d'avui en dia que està vigent el procés tradicional, és totalment fosc. L' avaluació tradicional és aquella que no pren en conta les potencialitats dels alumnes i, bàsicament, és quantitativa (la clau està en la nota final); així, els estudiants sempre tenen la sensació de no saber exactament, si obtenen una nota aprovada o no.

En canvi, l'evaluació per competències es caracteritza perque és un procès dinàmic i multidimensional, té en conta el procés i el resultat de l'aprenentatge, ofereix resultats de retroalimentació qualitativa i quantitativament, serveix com un projecte ètic de vida. Ha de ser una avaluació orientadora, entre altres aspectes, com diu José Luís Castillo al seu video  : '' Una evaluación que sea sobretodo orientadora para que el alumnado sepa qué es lo que estan haciendo y cuándo se acerca el rumbo que quieren marcar. ''

La rúbrica és un bon procés d'avaluació orientadora.

Respecte a la tipologia d'avaluació, existeixen cinc tipus, segons Escamilla(2009):

• Evaluar segons la finalitat:
  
  
  Avaluació Inicial: evaluar per conèixer el punt de partida
  Avaluació Sumativa: evaluar per arribar a conèixer els resultats.
  Avaluació Formativa: evaluar per conèixer l'aprenentatge durant el procés.

• Evaluar segons el seu moment:
  
  
  Av. Inicial: coincideix amb l'inici del procés.
  Av. Final: recollida d'nformació al fnalitzar un procés per conèixer si s'ha aconseguit els objectius.
  Av. Processual: avaluació del funcionament, del desenvolupament d'un objecte que s'haurà d'evaluar al llarg d'un període previament fixat.

• Evaluar segons els seu àmbit d'extensió:
  
  
  Av. Parcial: S'orienta a l'estudi de determinats elements de la totalitat.
  Av. global: Es dirigeix a determinar aspectes clau d'un conjunt.

• Evaluar segons el grau de relació amb l'evaluador:
  
  
  Externa: Les persones que evaluen no han participat en el procés d'ensenyament-aprenentatge. Per exemple, les oposicions.
  Interna: Les persones que evaluen sí que han participat en el procés. En aquesta avaluació es distingueixen tres subtipus:

  Autoavaluació: La mateixa persona que aprén, s'evalua.

  
  
  
  

  Heteroavaluació: la persona que evalua no és la mateixa que aprén.

  
  

  Coavaluació: Les persones que aprenen s'evaluen entre ells.

• Evaluar segons el criteri de comparació:
  
  
  Criterial: Es basa en un tipus d'avaluació que allò que es diu que està bé, és cert i allò que es diu que està malament, estarà malament. (D'aquest tipus és útil el llibre de text)
  Normativa: Es dona a terme quan es té en conta el nivell mitjà del grup.

Finalitzats els grups d'avaluació, cal dir que Escamilla(2009), va imposar un nou concepte d'avaluació: L'avaluació inclusiva.

Aquesta, és una avaluació que integra la noció d'ajustament de l'ajuda pedagógica a la diversitat de capacitats, interessos i motivacions de l'alumnat.

Actualment, segueix vigent l'avaluació tradicional que es caracteritza per ser sumativa, final, parcial, interna(heteroavaluació) i criterial. I, com que l'avaluació en l'educació és un concepte clau, hem de canviar totalment l'enfoc. S'enten evaluar com sancionar i es pensa que s'ha de fer un examen per aprendre i el que vertaderament s'ha de fer un examen per veure què ha aprés l'alumnat i no pas excluir a ningú ni possar-li una ''etiqueta'' tant si és un alumne que aprova com si suspén.

La persona evaluada ha de sabre els criteris d'avaluació, així els docents hem de compartir amb ells allò per tal d'orientar-los.

Encara que el paper important el té el docent perque és qui evalua(en el cas d'una heteroavaluació), no cal oblidar-se en cap moment de les famílies,ja que, la majoria es centren en el mètode tradicional d'enssenyament, per tant, la majoria de les famílies li dona tota la importància a aquella nota que treu l'alumne en la prova o al final de l'avaluació, no són conscients de tot allò que amaga la nota, ja que tampoc les famílies coneixen els criteris d'avaluació. I com que juga un paper important, hi ha que intentar canviar la visió tradicional d'aquestes famílies que, per cert, pensen que el seu fill estarà més bé educat si pasa més hores amb el llibre obert, o si treu un 10 en el primer exàmen, però, al darrer resulta que treu un 3.No es donen conta que la clau és avaluar el procés!

Per acabar, he de dir que amb aquestes sesions en classe dedicades a l'avaluació he aprés bastant i he reflexionat pensant en els anys anteriors, per exemple en l'ESO, que jo pensava que el professor que em posava més deures era aquell més bo i amb més ganes de que jo aprengui. En canvi, ara m'adono que aquell pensament era erroni 100%, ja que no per molts de deures jo aprenderé més o menys; és clar que amb la pràctica tot s'assoleix molt més i millor, però, no es pot oblidar el procés de l'aprenentatge, és a dir, finalment què he aprés i com ho he assolit. O també, jo pensava que alló que importava era el nombre que el mestre em posava a l'examen, i sí, és important, però ara m'adono que ocupa un percentatge menut a l'hora d'avaluar en condicions. On és útil l'avaluació és quan volem sabre on ha fallat l'alumne i posteriorment si s'ha superat ell mateix, per tant, si ha aprés dels seus errors.

Pp avaluacio from Andreaedinfantil

Aquest és el producte de l'eina d'aquesta setmana. És una presentació de power point on es veuen quatre diapositives amb unes idees respecte l'avaluació.

Què aporta una educació competent?

L'entrada d'aquesta setmana anirà relacionada un poc amb les competències en l'educació o, millor dit, en la bona educació i com hem d'aplicar-les a l'hora d'ensenyar als alumnes.

En els temps que corren, tenim l'existència d'un currículum disciplinar, és a dir, basat en assignatures i el currículum per competències és un currículum més globalitzat i implica diferents àrees. Si ho feim així, fa que l'alumne no perdi la visió total de coneixement. Així, en contraposició al currículum disciplinar, podem dir que el currículum per competències és més global. I com bé diu Escamilla, A. (2008, p.22) :''Si pretendemos el desarrollo integral del niño, tenemos que abordar todas sus posibilidades, y entre ellas estás las competencias potenciales que todo niño posee. Desde los primeros años de la existencia podemos y debemos estimular las competencias, pues son claves en el desarrollo a lo largo de toda la vida''

Existeixen vuit tipus de competències que estan agrupats en quatre blocs:

-Comunicatives (lingüística i audiovisual, artística i cultural). Sandoval diu:'' La competencia lingüística es clave para el desarrollo integral. El lenguaje es vía de aprendizaje, de expresión y comunicación, de autorregulación, personal, de relación e interacción con los otros ''

-Metodològiques (tractament de la informàtica, matemàtica i aprendre a aprendre)

-Personals (autonomia i iniciativa personal)

-Conviure (coneixement i interacció amb el món físic, social i ciutadania)

Cal dir que per ensenyar per competències s'ha de treballar qualsevol àrea i a l'hora d'evaluar, evaluar competències i no oblidar treballar la reflexió, ja que és una activitat cognitiva.  

Així doncs, hem d'imposar uns canvis totalment necesàris per a la bona educació.

Un canvi important a l'hora d'ensenyar per competències, són tots els canvis que el professor pugui fer de tal manera que sigui un mestre competent.

Aquest, no ha de tindre el típic rol tradicional del mestre, aquest rol d'emisor; sinò que ha de fer d'nstructor. Aquest mestre ha de donar a cada alumne allò que necessiti i així, emprar lo que es denomina tecnología dolça, és a dir, el mestre es dirigeix a l'alumne i es preocupa per ell. Aixó de la cercanía del mestre a l'alumne, pareix una tontería i molta gent diu:''el mestre no té res a vore en el bon aprenentatge de la persona, si la persona posa interés a l'hora d'estudiar i d'aprendre no li fa falta ningú més''; criticant aquesta afirmació d'algunes persones, per la meva part és criticada al 100%, ja que la cercanía i la confiança del mestre és clau.

Com que hem d'ensenyar per competències, no cal limitar-nos al llibre de text i així aprofitar les TIC actuals, ja que són molt útils a l'hora d'experimentar i crear coneixements (abans l'accés a la informació estava limitat, hi havia alumnes que es sentien discriminats per no tenir fonts per recurrir a l'hora de cercar informació; avui en día existeix una minoría de gent que se sent discriminada per aquest motiu, ja que tots els recursos per tenir informació d'alguna cosa estan en mans de tothom). Els mestres, hem d'estar al dia d'allò. Les eines ens permeteràn donar una resposta educativa i pedagogica a les necessitats dels alumnes. Però cal dir i saber que no fan millorar els resultats de l'aprenentatge per si soles, sinò que la tecnología serà eficaç en relació a com i per què s'utilitza.

Caldría tancar la barrera dels continguts i així els alumnes desenvolupen els coneixements i, per tant, el sistema tindrà futur.

Per altra banda, el canvi de l'espai té un paper importantíssim. Hem de canviar-lo pedagógicament; ens hem d'autoescoltar tots. És a dir, si per una tasca és imprescindible estar d'una manera o una altra col·locats per treballar còmodament, lo millor sería que no hi hagi cap problema a l'hora de canviar la distribució de l'aula en aquell moment sense oblidar que els espais fora de l'aula o de l'edifici també ens poden ser molt útils a l'hora d'enssenyar, així els alumnes assoldràn coneixements metadisciplinaris, és a dir, coneixements que no pertanyen a cap disciplina o assignatura (competències). Com diu Zabala (2007):''Así mismo, en función de las competencias que se enseñen y de las exigencias del aprendizaje de los componentes conceptuales o procedimentales, será imprescindible la utilización de espacios distintos del aula''. Així també hem de tenir en conta i donar-li la mateixa importància al temps, és a dir, és necessari que el temps no sigui tancat, ja que per exemple, no podem atendre a un alumne i aclarir allò que li pugui facilitar la vida i que li pugui servir per actuar competentment perque el temps és de menys d'una hora i, avui en día, és l'únic temps que els mestres tenen per dur a terme el seu currículum escolar.

A l'educació primària i a la secundària, el temps està més dividit. A l'educació infantil, el temps és més felxible.

En definitiva, hi ha que treballar per projectes, és a dir, construir uns coneixements. En Zabala diu que per dur a terme aquest mètode, necessitem diferents agrupaments flexibles, ja que existeixen moments on els grans grups són imprescindibles i moments on s'ha de treballar en petit grups o individualment.

Existeixen grups homogènis que es basen en un grup d'alumnes que s'agrupen pel mateix nivell d'aprenentatje, per les mateixes competències. I, per altra banda, existeixen grups heterogenis, on s'agrupen els alumnes de diferent nivell, de manera que el que més sap pugui ajudar a qui menys sap.

No cal oblidar que individualment es bo treballar a l'hora de aprendre memoritzant. Perque per exemple, a l'hora d'aprendre les taules de multiplicar, no hi ha res que ens sirva de guia ni es pot experimentar per assolir-les bé.

Per acabar, he de dir que cada vegada vaig concretant més els conceptes que es donen a clase i que, obviament, la tasca de la realització d'entrades setmanals m'ajuda molt a exercitar la memòria i a plasmar tot allò que sé al meu blog, on romandrà tot i me serà útil per al meu futur. A principi d'aquest primer curs de grau, la tasca setmanal, per jo, era una desmotivació a l'hora de posar-me i fer-la però, sincerament, cada setmana me dono conta de que amb aixó he aprés molt i me és molt útil, que és una eina de motivació en quant a reflexionar sobre allò donat durant la setmana i relacionar amb lo anterior. El contingut d'aquesta setmana m'ha vingut bé per reflexionar sobre tot allò donat; com tots els canvis que s'han de produir a l'hora de canviar el sistema. Mai m'havia parat a pensar que per un bon enssenyament és clau el canvi d'organització de l'aula, el canvi del rol del professorat (ja que, per jo, era imprescindible que ell fora l'emissor i l'alumne l'únic que escolta i s'empapa de contingut per aprobar fàcilment). Estic cada vegada més convençuda de que la meva tasca de docent, en un futur, encara que no serà gaire fàcil, serà bona per ensenyar als meus alumnes, gràcies a la manera d'aprendre que estic aprenent.

Aquesta imatge forma part de l'artefacte d'aquesta setmana i és un clar exemple de com una nena de 5 anys pot preguntar per curiositat coses que ella viu en la vida real i no sap resposta. Preguntar el perquè hi ha nens a la televisió i ella no pot entrar; aixó doncs jo l'explico allò que té curiositat per saber. Una pregunta que la nena hem va dir, va ser: Per on entren els nens a la tele? Doncs, li vaig sabre explicar que la tele tan sols era un aparat que ens feia ver el que està pasant en altres llocs per mitjà de càmeres i cables.

El currículum i la seva crítica.

L’entrada d’aquesta setmana està relacionada amb el currículum en l’educació i la seva crítica.

Según la UNESCO(1918), el currículum son todas las experiencias, actividades, materiales, métodos de enseñanza y otros medios empleados por el profesor o tenido en cuenta por él en el sentido de alcanzar los fines de la educación.

El curriculum té quatre fonts que cal esmentar. Són les següents:

-Font sociocultural. Es refereix a alló que és important en un momento historic, en un context social. Com bé diu al llibre Aprendre i ensenyar a l’Educació Infantil de Eulàlia Bassedas, Teresa Huguet i Isabel Solé: “ens dóna informacions respecte a aquells aspectes que cal ensenyar prioritàriament tenint en compte el context social en què ens situem.”

-Font psicològica. Es refereix a allò que és adient donar en un moment en procés psicològic de l’alumnat.

-Font disciplinària. Es basa en les matèries, en les assignatures. En allò que es rellevant en cadascuna d’elles.

-Font pedagògica. Es refereix a com s’ensenya cada contingut depenent de la disciplina, és a dir, l’assignatura i el moment psicològic.

Per altra banda, cal esmentar els diferents nivells de concreció que “amb la reforma educativa vinculada a la promulgació de la LOGSE es va fer una aposta per l’adopció d’un model més obert, és a dir, que no totes les decisions es prenen des de l’Administració educativa.” Així diu el llibre esmentat anteriorment. Els nivells són els següents:

Primer nivell de concreció: La carrega de responsabilitat recau sobre l’Administracio educativa (MEC)

Segon nivell de concreció: La responsabilitat recau en aquest nivell sobre el centre. Consta dels objectius generals de l’etapa.

Tercer nivell de concreció: Es centra bàsicament en el mestre, és a dir, la responsabilitat de què donar, com i quan, la porta el mestre.

www.flickr.com/photos/educacontic2009/6440652193/sizes/m/in/photostream/
Imatge de Nestor Alonso.

El curriculum ensenya conceptes, principis, fets; és a dir, teoria. També procediments i actituds.

Quan un mestre diu:” No ens podem aturar en aquest moment del temari perquè no tindrem temps en acabar el llibre d’aquí a final de curs”. Aquest mestre, ni és un mestre que ensenyi als seus alumnes per competències (ensenyar amb el fi d’aprendre a resoldre els problemes de la vida apart del acadèmics, com bé explicat està a l’entrada anterior), ni evidentment, és un bon mestre.

Realment, diferents tipus de conceptes no es poden aprendre de la mateixa manera.  És a dir, hi ha conceptes que els concretaràs millor amb la pràctica, investigant i creant tu i altres conceptes que són de memoritzar sense altre remei(taules de multiplicar, per exemple).

Per altra banda, a la proposta curricular de la LOGSE, hi ha un aspecte interesant, entre d’altres, com la funció del currículum en una etapa que no és obligatòria. Com que l’etapa d’educació infantil no és obligatòria fins als 6 anys, això fa que el currículum escolar tampoc ho sigui. Però lo mes eficaç es el seguiment d’un currículum per tal d’orientar als alumnes de cara a primària. És a dir, que per molt que l’educació obligatòria comenci als sis anys, el currículum te la mateixa funció bàsica que en altra etapa. Així, el currículum ha de tindre la mateixa funció orientadora per guiar la practica docent; encara que a primària condiciona mes perquè tenen uns objectius.

Ha de quedar clar que hem d'aconseguir transformar la llei que obliga a repetir, ja que aquella persona que repeteix en curs, se sent fora del seu grup, se sent desmotivada. Però no oblidant-nos dels pocs arguments a favor que té; el principal és que la persona que repeteix el curs sencer, torna a repetir els coneixements de tal manera que de cara al curs posterior, aquesta persona anirà més preparada(sempre i quan no es repita el mateix mètode d'ensenyament, perque si és allò que falla, l'alumne no assolirà els coneixements per moltes vegades que repita el curs).

Per acabar, he de dir que mai m’havia aturat a pensar en el currículum escolar i molt menys en la seva critica en contra. Quan jo anava a la ESO i els professors cada cop que me deien “Andrea, no podem aturar-nos aquí perquè no acabarem el temari abans de vacances”, això a jo em motivava mes, ja que jo era completament feliç si arribava final de curs i el llibre havia quedat completament acabat. Malgrat això, ara he de dir que mai més tornaria a sentir aquesta felicitat si un llibre l’acabo i menys si l’acabo aprenent sense saber aprendre.

Un bon mestre s’ha de deixar dur pel progrés de cada dia per part de l’alumnat i no guiant-se nomes pel llibre de text... per molt còmode que sigui i per molt que ens ajudi als mestres a programar.

Ir a descargar

Aquest audio és l'artefacte primordial d'aquesta setmana. Està creat en la grabadora de l'ordinador i pujat a Ivoox. una vegada pujat a ivoox, està compartir pel codi embed al meu blog de primer.

Les competències en l'educació.

Aquesta entrada anirà relacionada amb les competències bàsiques de l’educació; sí, aquell concepte que porto donant-lo des de principi del primer curs que per jo era bastant abstracte fins que poc a poc amb l’ajuda de llibres, amb l’ajuda de la Gemma i el darrer dia escoltant a classe la conferència d’en Zabala he anat concretant-lo.

Segons Zabala, el terme competència va néixer en el món de les empreses, al món laboral. I el defineix com:”Es la capacidad o habilidad de efectuar tareas o hacer frente a situaciones diversas de forma eficaz en un contexto determinado. Y para ello es necesario movilizar actitudes, habilidades y conocimientos al mismo tiempo y de forma interrelacionada”.

L’objectiu de l’escola, com bé vaig dir a l’entrada anterior també fent referència a les competències, és formar íntegrament a les persones(formació integral i orientadora per a la vida) ja que és imprescindible una formació acadèmica en una persona però no ens podem oblidar els mestres a formar aquesta persona com una persona bona en la societat, és a dir, que es sàpiga comportar i actuar davant situacions i problemes que la vida li plantegi. La utopia és imprescindible per poder ensenyar, diu en Zabala:”ens marca el camí a seguir”. Òbviament, si una persona té idees bastant utòpiques és perquè aquesta persona té un camí a seguir, són els seus reptes i el que vol alcançar en la vida per molt utòpic que li parega en el moment determinat del seu pensament.

Podem dir que les competències tenen quatre potes, és a dir, per ser competent “hem de complir les quatre potes de la taula”. Una persona és competent quan domina coneixements, fets, conceptes, procediments i actituds i és aquella persona competent quan sap donar respostes de forma eficaç en un context diferent; el que vol dir: de caràcter funcional.

Una persona competent ha de dominar les competències per actuar correctament.

Respecte als fets, el saber fer és inherent a les competències. És a dir, el saber fer s’aprèn fent, mitjançant un model expositiu, memoritzant.

Pel que fa als conceptes, s’aprenen a partir de construccions personals. Implica comprensió. És a dir, els conceptes s’aprenen i s’assoleixen entenent-los.

Els procediments s’aprenen amb la pràctica tenint en conta que per aprendre necessitem models d’allò que es vol aprendre.

Cal dir que les actituds, l’última pota de la taula de les competències, davant l’aprenentatge és clau. Abans d’actuar, una persona ha de tindre una actitud positiva per fer l’activitat que començarà. Per exemple, una persona que pensa:”Jo vull ser tolerant i solidari”; aquesta persona per aconseguir-lo haurà d’actuar vivint en situacions on haurà d’implicar la tolerància i solidaritat. Ho aconseguirà vivint i reflexionant sobre el que es fa.

Amb això ha de quedar clar que ser competent es basa en partir de situacions reals de la vida.

Per acabar, he de dir que amb la conferència d’en Zabala que vaig veure en classe, em va profunditzar el concepte de competència que per mi, era una mica abstracte, com bé he dit anteriorment. Ara, més que mai, tinc clar que la funció de l’escola ha de ser ensenyar als alumnes per competències. Així, els alumnes podran respondre correctament davant els problemes plantejats per la vida.

Make your own slideshow at Animoto.

http://www.flickr.com/photos/bcsmith/2290679982/ http://www.flickr.com/photos/aaronschmidt/281619803/sizes/m/in/photostream/ http://www.flickr.com/photos/heycoach/1197947341/sizes/m/in/photostream/ http://www.flickr.com/photos/prathambooks/3292434390/sizes/m/in/photostream/

Com s'ha d'aprendre?

Com que ja és la tercera entrada setmanal que duc, ja he aprés diverses coses respecte a l'educació i he assolit conceptes que m'ajuden cada vegada més a entendre tot. Per exemple, he aprés que hem d'educar de tal manera que una persona sàpiga afrontar els problemes de la vida real i la seva vida quotidiana i no solament ensenyar els valors acadèmics en l'aula; és a dir, enssenyar la preparació per participar activament en la vida social i cultural. De tal manera, Zabala afegeix al seu llibre Cómo aprender y enseñar competencias : '' No es posible ser competente si el aprendizaje de los componentes ha sido sólo de carácter mecánico''. És a dir, una persona que memoritza una lliçó per poder pasar la prova d'aquesta, és quasi impossible que s'enrrecordi tota la seva vida i així que li siga útil per poder afrontar algún cas al llarg de la vida. Peró, en alguns casos, com a l'hora de memoritzar fórmnules matemàtiques, per exemple, gràcies al record podem resoldre equacions al llarg de la vida. Però, penso que aixó és relatiu ja que si una persona no té la suficient memòria com per recordar durant un llarg període de temps, aixó de memoritzar i recordar no és gaire eficaç.

La LOCE (2002) i la LOMCE(2012), diuen que la qualitat es mesura amb els resultats, però la LOE(2006) introdueix la visió de les competències bàsiques. La LOE supera la visió constructivista. És important ser competent, és a dir, aplicar en diversos contextos puntuals el que aprenem a l'escola.

 Així, podem dir que hem d'enssenyar competències i que els nens les desenvolupin a la vida real; han d'aprendre a aprendre. Com diu Zabala:''Al plantearnos la enseñanza de competencias, lo que estamos intentando es facilitar la capacidad de transferir unos aprendizajes, que generalemente se ha presentado descontextualizados, a situaciones cercanas a la realidad''(2006, pàg.124). Cal dir que Legendre(1993) presenta la competència, difinida al camp de la didàctica i de la pedagogía, com una habilitat adquirida gràcies a l'assimilació de coneixements pertinents i a l'experiència; dita habilitat permiteix detectar i resoldre problemes específics.

A continuació, com que he parlat de les competències bàsiques a l'hora d'aprendre, és important esmentar els deu pricipis psicopedagògics per construir l'aprenentatge, d'en Zabala:

1.Esquema de conocimiento y conociemientos previos. És a dir, partir d'alló que ja sap l'alumne. En aquest pricipi, és important sabre si partim de conceptes erronis, ja que si és així hauríem de manipular els esquemes cognitius de l'alumne i canviar completament d'idea, perque una errada prèvia pot donar un procediment erroni. Els coneixements prèvis com a punt de partida.

2.Vinculación prefunda entre los nuevos contenidos y los conocimientos previos. Aquí existeix la relació entre el que és nou i el que ja l'alumne savia. Així, serà un parenentantge significatiu quan la distància entre el que ja se sap i el que ha d'aprendre és adequada. Serà un aprenentatge mecànic (aprendre de memória sense significat) quan la distància entra el que ja se sap i el que ha daprendre no és l'adequada i així, com que sería un aprenentatge mecànic, se somet a l'olvid.

3.Nivel de desarrollo. En aquest principi té una major importància el nivell de desenvolupament de l'alumne per construir l'aprenentatge. Així l'alumne manipula els seus esquemes cognitius a mesura que assoleix coneixements.

4.Zona de desarrollo próximo. És la distància entre el que sap fer l'alumne i el que no sap fer, és a dir, el que ha d'aprendreÉs important que la mesura entre el que ja està aprés i el que s'ha d'aprendre siga adequada, ja que si la distància es troba molt distant del que ha d'aprendre, el nen no podrà assolir els coneixements. Però, la distància tampoc ha de ser massa propera ja que si l'alumne ja sap tot el que ha d'aprendre, ni es trobarà motivat per aprendre, ni aprendrà perque per ell no serà un repte. Així, els mestres hem d'ajustar el repte de l'alumne. Es parteix dels coneixements prèvis fins arribar a l'aprenentatge.

5.Disposición para el aprendizaje. Influeix en l'aprenentatge la relació interpersonal, la salut emocional de l'alumne, l'equilibri emocional del nen. Així, apart de la capacitat cognitiva que el nen tinga, també és important que el nen estigui emocionalment dispost a aprendre. No basta solament a la capacitat cognitiva.

6.Significatividad y funcionalidad de los nuevos contenidos. Encara que l'alumne no li trobi sentit a resoldre equacions, per exemple, és important ajudar-lo de manera que s'adoni que tots els continguts que aprén tenen significat al llarg de la vida. És important que el nou contingut siga significatiu per sí mateix, ja que si no ho és, el nen no podría aplicar-lo amb facilitat en la seva vida i en les diferents situacions.

7.Actividad mental y conflicto cognitivo. És normal i evident que els nens tinguin conflictes cognitius per alló que volen aprendre o d'alló que se'ls enssenya. Així, nosaltres aprofitant els conflictes cognitius que tenen, hem de formular preguntes per a que ells puguin partipar i de la mateixa manera, construir ells l'aprenentatge.

8.Actitud favorable, sentido y motivación. Nosaltres som responsables de l'actitud dels alumnes. La motivació no només està basada en la novetat, sinó que la motivació es basa en aconseguir l'interés per aprendre. Una manera de despertar aquest interés per l'alumne és plantejar-li una recompensa i així conduir al nen a que senti la motivació intrínseca, és a dir, quan la motivació està relacionada amb l'aprenentatge per sí mateix i no tan sol és un medi per poder treure una nota satistactòria en l'avaluació.

9.Auutoestima, autoconcepto y expectativas. Lo que la persona espera de sí mateixa, condiciona l'aprenentatge. És a dir, si nosaltres li diguem a un nen que no podrà fer una tasca, el nen mai ni la intentarà fer. És important confiar en un mateix i anar cap en davant.

10.Refelxión sobre el propio aprendizaje. Metacognición. És necessari que el nen sàpiga el que ha fet, com l'ha aprés i qué necessita aprendre més, ja que, si no es planteja un petit questionari questionant-se a si mateix sobre el que ha aprés, mai ho podrà posar en pràctica.

Acabant l'entrada amb els pricipis pedagògics, he de dir, que en una clase dedicada a alló, he aprés com aprenem. Mai m'ho havia plantejat, ja que sí que es veritat, que en moltes ocasions jo pensava que el millor era el mètode mecànic de l'aprenentatge, perque avui la majória de la gente aprén basant-se en els requisits per aprovar 'avaluació. Així, saprén de memória la lliçó i està ben segur que l'aprovarà. Però crec que mai s'ha parat l'alumne a pensar profundament els inconvenients que pot dur aquest mètode; vull dir, si li falla la memória el dia de la prova, se la carrega i la suspén. Per aixó, ara he canviat el ''xip'' en la manera de veure la manera d'aprendre bé. Amb la qual cosa, ara puc enssenyar als meus futurs alumnes com Déu mana, obviament, basat-me en els deu patrons que he citat anteriorment.

Un bon mestre del segle XXI.

Poc a poc m'adono de les diveres diferències que existeixen respecte a l'escola transmissiva i l'escola constructivista.

L'escola transmissiva, com ja he dit a l'entrada anterior, es basa a ensenyar uns continguts i així els alumnes els reprodueixin. Aixó no prepara per al món contemporàni. El mètode d'ensenyança és expositiu, és a dir, que el coneixement es transmiteix verbalment i de forma unidireccional.

En aquell temps, l'escola estava més preocupada per fer que els alumnes memoritzin paraules que en comprendre les realitats que les apraules aporten i representen. Les paraules únicament tenen sentit si ens ajuden a veure millor el món ja que el fi de l'escola actual és poder donar eines per tal de crear un nou món amb els coneixements adquirits. Podem dir que la finalitat de l'escola transmissiva, antiga o tradicional és
formar a les persones com a treballadors, cumplint amb l'antiga forma de vida, que el salari infantil era necessari per poder sobreviure. Com diu Gimeno: ''La obligatoriedad escolar no fue atractiva para las familias que necesitaban añadir el salario infantil a sus escasos recursos hasta que mejoró su nivel de vida, obligando el Estado a los padres a asumir ese deber con sus hijos.''

Antigament, el coneixement es trobava als centres educatius i en l'actualitat, la informació es troba a internet, es troba a un clic de qualsevol tipus de coneixement. Nosaltres (els futurs docents) hauríem de ser creatius per construir altre tipus d'escola. El sistema educatiu que nosaltres coneguem es va constituir a finals del segue XIX, primer del segle XX i ha canviat molt poc i la societat és irreconeguda, els comportaments, nes necessitats, els objectius...
En canvi, el sistema educatiu és imprescindible i hem de prendre conciència tots (docents, polítics, família, societat...).

El docent del segle XXI ha de cumplir una funció més complexa i més digna. Un bon mestre del segle XXI ha de posar en pràctica tot alló que transmet als nens. També, sense dubte, ha de deixar que els nena crein coneixements a partir del que reben per part del docent.
Cal dir que per poder arribar a  ser un bon mestre del segle XXI, el docent ha de tenir la capacitat màxima d'mprovisar; així diu Carbnell: ''La intervención docente, así como la vida de nuestras aulas, están llenas de imprevistos e incertidumbres. Ya podemos preparar recursos para las cinco horas de clase. Ya podemos pensar qué haré el lunes. Ya podemos planificar esto o lo otro con todo detalle que, en la práctica, surgen mil imprevistos que nos obligan a improvisar, a asumir riesgos, a someternos a las leyes de la inseguridad. porque la dinámica de un grupo de clase es, hasta cierto punto, incontrolable y obliga al prfesorado a tomar muchas decisiones imprevistas e imprevisibles''. I de la mateixa manera, afirmen Jaume Cela i Juli Palou: ''En nuestra profesión, lo imprevisible es tan importante como lo previsible. Ser maestro es practicar un tipo de arte, porque por mucho que te prepares y que conozcas a tus alumnos y que preveas numerosas situaciones, siempre aparecen otras que te sorprenden y que debes atender''.

Per altra banda, Carbonell ens fa sabre que altre factor important per sabre dur una bona docència és tindre un nivell alt d'autoestima, y així poder parar-se a pensar en els bons moments de la professió. Diu així Carbonell: '' Los maestros y maestras con autoestima se aceptan a si mismos, reconociendo sus limites pero cultivando y recreando sus potencialidades y posibilidades; saben gozar de los tímidos avances y de las pequeñas cosas- porque las pequeñas cosas son poderosas-; tienen la mente abierta a las nuevas sugerencias y alternativas ; y, lo más importante, son capaces de dialogar con sí mismos para fortalecer el diálogo con los demás. Todo esto es lo que produce bienestar docente''

Malgrat tot alló, les ansies innovadores dels docents xoquen amb rigidesa del plantejaments curriculars principalment als cursos que es centren a preparar als seus alumnes per poder pasar la selectivitat, una prova que segueix basada en el mètode de reproducció de dades en lloc de medir les actituds o els interesos que té l'alumne per una determinada carrera.

La primera tasca de la educació és ensenyar a veure, ja que els nens a través del sentit de la vista tenen el primer contacte amb el món exterior.
Els ulls han de ser educats amb el fi de que l'alegria augmenti. Els coneixements ens donen mitjans per viure; en canvi, el saber ens dóna raons.

Estic entusiasmada amb tots els coneixements que estic adquirint relacionats amb les diferències de les escoles tradicionals i les actuals, perque com ja vaig dir, mai ho havia plantejat encara que sí que sabia que no tenien gaire similituds.
Amb el que estic aprenent sobre la bona docència del segle XXI, cada vegada em planteig més mi futura docència.

''Si vols aprendre, ensenya''

Encara que el món i les persones han anat canviant, el sistema educatiu s'ha estancat en el sentit de que té uns coneixements previs per transmetre i així nosaltres adquirir-los. És cert que anys enrrere la metodología era molt diferent respecte a la actual. el model tradicional d'escola transmitia uns coneixements i aquestos hi havia que aprender-los a la força i de memoria per després reproduir-los a la prova final. Així Tonucci exposava aquest model com ''model transmissiu'' ja que el mestre és el protagonista i utilitza el métode expositiu, ja que és ell qui parla i els alumnes assoleixen la informació i no tenen llibertat d'expressió. El métode d'enssenyament està basat en la competició i la jerarquía; és com una carrera per veure qui guanya i qui perd, així no es permitia la colaboració. Com ja he dit, els alumnes solament memoritzen i repeteixen el que el docent transmet. Així diu Zabala i Arnau:''Este modo de aprender provoca una mayor disociación entre teoría y práctica, ya que el alumnado se ejercita en memorizar el temario con el fin de exponer los conocimientos adquiridos en una prueba, y no para poder aplicarlos a las distintas situaciones que la vida profesional le va a deparar''. A la educació tradicional, el fi era solament conegut per l'educador. L'alumne no tenia ni idea de cap a on es dirigia ni tampoc el que l'anirien a enssenyar demà ni per a qué l'enssenyen tot lo d'avui. Amb aixó ja hem pogut deduir, segurament, que aquest model no beneficia a l'alumnat ja que manquen de la llibertat d'expressió i a més aprendre amb l'única herramienta(llibre de text), obviament memoritzant i repetint també, no té eficàcia a l'hora de sortir de l'aula ja que aquestos coneixements solament són útils dins l'aula. En canvi, l'escola actual (desde el segle XIX), els alumnes van adquirint el paper de protagonistes. El métode està basat en l'autodisciplina, és a dir, les normes es decideixen entre tots i totes. Els dicents investiguen, participen, imaginen, aporten els seus coneixements. S'aprén dels llibres de text pero sobre tot del que ens rodea, el context, la natura i obviament l'experiència. Com diu Zabala:''una enseñanza que no esté basada en la selección de los mejores, sino que cumpla una función orientadora que facilite a cada uno de los alumnos y alumnas los medios para que puedan desarrollarse según sus posibilidades en todos los órdenes de la vida. Es decir, una escuela que forme todas las competencias imprescindibles para el desarrollo personal, interpersonal, social y profesional''. Ara podem dir que és necessària la pràctica aplicant-la a la teoria perque així l'alumne assoleix amb més facilitat els coneixements i no tan sol els memoritza; podem dir que tots actuem moguts per una teoria. La pràctica té darrere una teoria que la explica i, a més, existeix una teoria procedent de la pràctica i de la reflexió d'altres que poden ajudar a entendre l'acció. Cal esmentar també la facilitat que posseïm a l'hora d'estudiar i aprendre amb la tecnologia del segle XXI. Finalment, he de dir que en aquest par de setmanes que duim de classe, m'he adonat de diverses coses que mai he pensat. Mai he pensat que aixó de memoritzar el temari i després plasmar-lo a la prova final no era eficaç. Jo pensava que per una banda, exercitavem la memória pero obviament ara veig que és més necessari assolir bé els coneixements, és a dir, construint-los nosaltres mateixos sense cap tipus de memorització. ''El objetivo principal de la educación es crear personas capaces de hacer cosas nuevas, y no simplemente repetir lo que otras generaciones hicieron''(Jean Piaget).

Primera entrada.

Hola!
Aquesta serà la primera entrada del meu bloc de primer. Aquest bloc m'ajudarà a aprendre moltes coses ja que és un recurs en la assignatura de Bases Didàctiques i Disseny Curricular per facilitar dur els coneixements adquirits al llarg de la setmana.
He començat el bloc amb moltes ganes ja que pens que serà molt útil al llarg del semestre. Esper que realment valgui la pena.