Com s'ha d'aprendre?

Com que ja és la tercera entrada setmanal que duc, ja he aprés diverses coses respecte a l'educació i he assolit conceptes que m'ajuden cada vegada més a entendre tot. Per exemple, he aprés que hem d'educar de tal manera que una persona sàpiga afrontar els problemes de la vida real i la seva vida quotidiana i no solament ensenyar els valors acadèmics en l'aula; és a dir, enssenyar la preparació per participar activament en la vida social i cultural. De tal manera, Zabala afegeix al seu llibre Cómo aprender y enseñar competencias : '' No es posible ser competente si el aprendizaje de los componentes ha sido sólo de carácter mecánico''. És a dir, una persona que memoritza una lliçó per poder pasar la prova d'aquesta, és quasi impossible que s'enrrecordi tota la seva vida i així que li siga útil per poder afrontar algún cas al llarg de la vida. Peró, en alguns casos, com a l'hora de memoritzar fórmnules matemàtiques, per exemple, gràcies al record podem resoldre equacions al llarg de la vida. Però, penso que aixó és relatiu ja que si una persona no té la suficient memòria com per recordar durant un llarg període de temps, aixó de memoritzar i recordar no és gaire eficaç.

La LOCE (2002) i la LOMCE(2012), diuen que la qualitat es mesura amb els resultats, però la LOE(2006) introdueix la visió de les competències bàsiques. La LOE supera la visió constructivista. És important ser competent, és a dir, aplicar en diversos contextos puntuals el que aprenem a l'escola.

 Així, podem dir que hem d'enssenyar competències i que els nens les desenvolupin a la vida real; han d'aprendre a aprendre. Com diu Zabala:''Al plantearnos la enseñanza de competencias, lo que estamos intentando es facilitar la capacidad de transferir unos aprendizajes, que generalemente se ha presentado descontextualizados, a situaciones cercanas a la realidad''(2006, pàg.124). Cal dir que Legendre(1993) presenta la competència, difinida al camp de la didàctica i de la pedagogía, com una habilitat adquirida gràcies a l'assimilació de coneixements pertinents i a l'experiència; dita habilitat permiteix detectar i resoldre problemes específics.

A continuació, com que he parlat de les competències bàsiques a l'hora d'aprendre, és important esmentar els deu pricipis psicopedagògics per construir l'aprenentatge, d'en Zabala:

1.Esquema de conocimiento y conociemientos previos. És a dir, partir d'alló que ja sap l'alumne. En aquest pricipi, és important sabre si partim de conceptes erronis, ja que si és així hauríem de manipular els esquemes cognitius de l'alumne i canviar completament d'idea, perque una errada prèvia pot donar un procediment erroni. Els coneixements prèvis com a punt de partida.

2.Vinculación prefunda entre los nuevos contenidos y los conocimientos previos. Aquí existeix la relació entre el que és nou i el que ja l'alumne savia. Així, serà un parenentantge significatiu quan la distància entre el que ja se sap i el que ha d'aprendre és adequada. Serà un aprenentatge mecànic (aprendre de memória sense significat) quan la distància entra el que ja se sap i el que ha daprendre no és l'adequada i així, com que sería un aprenentatge mecànic, se somet a l'olvid.

3.Nivel de desarrollo. En aquest principi té una major importància el nivell de desenvolupament de l'alumne per construir l'aprenentatge. Així l'alumne manipula els seus esquemes cognitius a mesura que assoleix coneixements.

4.Zona de desarrollo próximo. És la distància entre el que sap fer l'alumne i el que no sap fer, és a dir, el que ha d'aprendreÉs important que la mesura entre el que ja està aprés i el que s'ha d'aprendre siga adequada, ja que si la distància es troba molt distant del que ha d'aprendre, el nen no podrà assolir els coneixements. Però, la distància tampoc ha de ser massa propera ja que si l'alumne ja sap tot el que ha d'aprendre, ni es trobarà motivat per aprendre, ni aprendrà perque per ell no serà un repte. Així, els mestres hem d'ajustar el repte de l'alumne. Es parteix dels coneixements prèvis fins arribar a l'aprenentatge.

5.Disposición para el aprendizaje. Influeix en l'aprenentatge la relació interpersonal, la salut emocional de l'alumne, l'equilibri emocional del nen. Així, apart de la capacitat cognitiva que el nen tinga, també és important que el nen estigui emocionalment dispost a aprendre. No basta solament a la capacitat cognitiva.

6.Significatividad y funcionalidad de los nuevos contenidos. Encara que l'alumne no li trobi sentit a resoldre equacions, per exemple, és important ajudar-lo de manera que s'adoni que tots els continguts que aprén tenen significat al llarg de la vida. És important que el nou contingut siga significatiu per sí mateix, ja que si no ho és, el nen no podría aplicar-lo amb facilitat en la seva vida i en les diferents situacions.

7.Actividad mental y conflicto cognitivo. És normal i evident que els nens tinguin conflictes cognitius per alló que volen aprendre o d'alló que se'ls enssenya. Així, nosaltres aprofitant els conflictes cognitius que tenen, hem de formular preguntes per a que ells puguin partipar i de la mateixa manera, construir ells l'aprenentatge.

8.Actitud favorable, sentido y motivación. Nosaltres som responsables de l'actitud dels alumnes. La motivació no només està basada en la novetat, sinó que la motivació es basa en aconseguir l'interés per aprendre. Una manera de despertar aquest interés per l'alumne és plantejar-li una recompensa i així conduir al nen a que senti la motivació intrínseca, és a dir, quan la motivació està relacionada amb l'aprenentatge per sí mateix i no tan sol és un medi per poder treure una nota satistactòria en l'avaluació.

9.Auutoestima, autoconcepto y expectativas. Lo que la persona espera de sí mateixa, condiciona l'aprenentatge. És a dir, si nosaltres li diguem a un nen que no podrà fer una tasca, el nen mai ni la intentarà fer. És important confiar en un mateix i anar cap en davant.

10.Refelxión sobre el propio aprendizaje. Metacognición. És necessari que el nen sàpiga el que ha fet, com l'ha aprés i qué necessita aprendre més, ja que, si no es planteja un petit questionari questionant-se a si mateix sobre el que ha aprés, mai ho podrà posar en pràctica.

Acabant l'entrada amb els pricipis pedagògics, he de dir, que en una clase dedicada a alló, he aprés com aprenem. Mai m'ho havia plantejat, ja que sí que es veritat, que en moltes ocasions jo pensava que el millor era el mètode mecànic de l'aprenentatge, perque avui la majória de la gente aprén basant-se en els requisits per aprovar 'avaluació. Així, saprén de memória la lliçó i està ben segur que l'aprovarà. Però crec que mai s'ha parat l'alumne a pensar profundament els inconvenients que pot dur aquest mètode; vull dir, si li falla la memória el dia de la prova, se la carrega i la suspén. Per aixó, ara he canviat el ''xip'' en la manera de veure la manera d'aprendre bé. Amb la qual cosa, ara puc enssenyar als meus futurs alumnes com Déu mana, obviament, basat-me en els deu patrons que he citat anteriorment.

Un bon mestre del segle XXI.

Poc a poc m'adono de les diveres diferències que existeixen respecte a l'escola transmissiva i l'escola constructivista.

L'escola transmissiva, com ja he dit a l'entrada anterior, es basa a ensenyar uns continguts i així els alumnes els reprodueixin. Aixó no prepara per al món contemporàni. El mètode d'ensenyança és expositiu, és a dir, que el coneixement es transmiteix verbalment i de forma unidireccional.

En aquell temps, l'escola estava més preocupada per fer que els alumnes memoritzin paraules que en comprendre les realitats que les apraules aporten i representen. Les paraules únicament tenen sentit si ens ajuden a veure millor el món ja que el fi de l'escola actual és poder donar eines per tal de crear un nou món amb els coneixements adquirits. Podem dir que la finalitat de l'escola transmissiva, antiga o tradicional és
formar a les persones com a treballadors, cumplint amb l'antiga forma de vida, que el salari infantil era necessari per poder sobreviure. Com diu Gimeno: ''La obligatoriedad escolar no fue atractiva para las familias que necesitaban añadir el salario infantil a sus escasos recursos hasta que mejoró su nivel de vida, obligando el Estado a los padres a asumir ese deber con sus hijos.''

Antigament, el coneixement es trobava als centres educatius i en l'actualitat, la informació es troba a internet, es troba a un clic de qualsevol tipus de coneixement. Nosaltres (els futurs docents) hauríem de ser creatius per construir altre tipus d'escola. El sistema educatiu que nosaltres coneguem es va constituir a finals del segue XIX, primer del segle XX i ha canviat molt poc i la societat és irreconeguda, els comportaments, nes necessitats, els objectius...
En canvi, el sistema educatiu és imprescindible i hem de prendre conciència tots (docents, polítics, família, societat...).

El docent del segle XXI ha de cumplir una funció més complexa i més digna. Un bon mestre del segle XXI ha de posar en pràctica tot alló que transmet als nens. També, sense dubte, ha de deixar que els nena crein coneixements a partir del que reben per part del docent.
Cal dir que per poder arribar a  ser un bon mestre del segle XXI, el docent ha de tenir la capacitat màxima d'mprovisar; així diu Carbnell: ''La intervención docente, así como la vida de nuestras aulas, están llenas de imprevistos e incertidumbres. Ya podemos preparar recursos para las cinco horas de clase. Ya podemos pensar qué haré el lunes. Ya podemos planificar esto o lo otro con todo detalle que, en la práctica, surgen mil imprevistos que nos obligan a improvisar, a asumir riesgos, a someternos a las leyes de la inseguridad. porque la dinámica de un grupo de clase es, hasta cierto punto, incontrolable y obliga al prfesorado a tomar muchas decisiones imprevistas e imprevisibles''. I de la mateixa manera, afirmen Jaume Cela i Juli Palou: ''En nuestra profesión, lo imprevisible es tan importante como lo previsible. Ser maestro es practicar un tipo de arte, porque por mucho que te prepares y que conozcas a tus alumnos y que preveas numerosas situaciones, siempre aparecen otras que te sorprenden y que debes atender''.

Per altra banda, Carbonell ens fa sabre que altre factor important per sabre dur una bona docència és tindre un nivell alt d'autoestima, y així poder parar-se a pensar en els bons moments de la professió. Diu així Carbonell: '' Los maestros y maestras con autoestima se aceptan a si mismos, reconociendo sus limites pero cultivando y recreando sus potencialidades y posibilidades; saben gozar de los tímidos avances y de las pequeñas cosas- porque las pequeñas cosas son poderosas-; tienen la mente abierta a las nuevas sugerencias y alternativas ; y, lo más importante, son capaces de dialogar con sí mismos para fortalecer el diálogo con los demás. Todo esto es lo que produce bienestar docente''

Malgrat tot alló, les ansies innovadores dels docents xoquen amb rigidesa del plantejaments curriculars principalment als cursos que es centren a preparar als seus alumnes per poder pasar la selectivitat, una prova que segueix basada en el mètode de reproducció de dades en lloc de medir les actituds o els interesos que té l'alumne per una determinada carrera.

La primera tasca de la educació és ensenyar a veure, ja que els nens a través del sentit de la vista tenen el primer contacte amb el món exterior.
Els ulls han de ser educats amb el fi de que l'alegria augmenti. Els coneixements ens donen mitjans per viure; en canvi, el saber ens dóna raons.

Estic entusiasmada amb tots els coneixements que estic adquirint relacionats amb les diferències de les escoles tradicionals i les actuals, perque com ja vaig dir, mai ho havia plantejat encara que sí que sabia que no tenien gaire similituds.
Amb el que estic aprenent sobre la bona docència del segle XXI, cada vegada em planteig més mi futura docència.

''Si vols aprendre, ensenya''

Encara que el món i les persones han anat canviant, el sistema educatiu s'ha estancat en el sentit de que té uns coneixements previs per transmetre i així nosaltres adquirir-los. És cert que anys enrrere la metodología era molt diferent respecte a la actual. el model tradicional d'escola transmitia uns coneixements i aquestos hi havia que aprender-los a la força i de memoria per després reproduir-los a la prova final. Així Tonucci exposava aquest model com ''model transmissiu'' ja que el mestre és el protagonista i utilitza el métode expositiu, ja que és ell qui parla i els alumnes assoleixen la informació i no tenen llibertat d'expressió. El métode d'enssenyament està basat en la competició i la jerarquía; és com una carrera per veure qui guanya i qui perd, així no es permitia la colaboració. Com ja he dit, els alumnes solament memoritzen i repeteixen el que el docent transmet. Així diu Zabala i Arnau:''Este modo de aprender provoca una mayor disociación entre teoría y práctica, ya que el alumnado se ejercita en memorizar el temario con el fin de exponer los conocimientos adquiridos en una prueba, y no para poder aplicarlos a las distintas situaciones que la vida profesional le va a deparar''. A la educació tradicional, el fi era solament conegut per l'educador. L'alumne no tenia ni idea de cap a on es dirigia ni tampoc el que l'anirien a enssenyar demà ni per a qué l'enssenyen tot lo d'avui. Amb aixó ja hem pogut deduir, segurament, que aquest model no beneficia a l'alumnat ja que manquen de la llibertat d'expressió i a més aprendre amb l'única herramienta(llibre de text), obviament memoritzant i repetint també, no té eficàcia a l'hora de sortir de l'aula ja que aquestos coneixements solament són útils dins l'aula. En canvi, l'escola actual (desde el segle XIX), els alumnes van adquirint el paper de protagonistes. El métode està basat en l'autodisciplina, és a dir, les normes es decideixen entre tots i totes. Els dicents investiguen, participen, imaginen, aporten els seus coneixements. S'aprén dels llibres de text pero sobre tot del que ens rodea, el context, la natura i obviament l'experiència. Com diu Zabala:''una enseñanza que no esté basada en la selección de los mejores, sino que cumpla una función orientadora que facilite a cada uno de los alumnos y alumnas los medios para que puedan desarrollarse según sus posibilidades en todos los órdenes de la vida. Es decir, una escuela que forme todas las competencias imprescindibles para el desarrollo personal, interpersonal, social y profesional''. Ara podem dir que és necessària la pràctica aplicant-la a la teoria perque així l'alumne assoleix amb més facilitat els coneixements i no tan sol els memoritza; podem dir que tots actuem moguts per una teoria. La pràctica té darrere una teoria que la explica i, a més, existeix una teoria procedent de la pràctica i de la reflexió d'altres que poden ajudar a entendre l'acció. Cal esmentar també la facilitat que posseïm a l'hora d'estudiar i aprendre amb la tecnologia del segle XXI. Finalment, he de dir que en aquest par de setmanes que duim de classe, m'he adonat de diverses coses que mai he pensat. Mai he pensat que aixó de memoritzar el temari i després plasmar-lo a la prova final no era eficaç. Jo pensava que per una banda, exercitavem la memória pero obviament ara veig que és més necessari assolir bé els coneixements, és a dir, construint-los nosaltres mateixos sense cap tipus de memorització. ''El objetivo principal de la educación es crear personas capaces de hacer cosas nuevas, y no simplemente repetir lo que otras generaciones hicieron''(Jean Piaget).

Primera entrada.

Hola!
Aquesta serà la primera entrada del meu bloc de primer. Aquest bloc m'ajudarà a aprendre moltes coses ja que és un recurs en la assignatura de Bases Didàctiques i Disseny Curricular per facilitar dur els coneixements adquirits al llarg de la setmana.
He començat el bloc amb moltes ganes ja que pens que serà molt útil al llarg del semestre. Esper que realment valgui la pena.